Extracte de l’entrevista realitzada per Andrés García (Periodista interessat en Gestalt infantil)

Quines serien les regles d’or per a uns pares ?

Primer és l’amor, estimar-se a un mateix i acceptar-se. M’estimo com soc. Si ja m’estimo a mi puc estimar als altres tal com són. I aquí és molt important la diferència entre estimar i voler. Si et vull et posseeixo i estimar es amor per deixar anar.

Estimar és viure un bon vincle cap a la desvinculació. La desvinculació comença el mateix dia que comença el vincle, perquè és on aprenem a estar per a no estar.
Per a molts pares hi ha tot un tema de com estar amb el nen i després, com ho deixo anar? Com el deixo a l’escola, a casa, com deixar que agafi la moto, com deixaré que marxi a viure a un altre país, quan marxi a treballar i que potser l’exploten… i jo m’haig de quedat quiet mentre exploten el meu fill… però és la seva vida!!

Aleshores, per què es «fa tant malament» Perquè en general, «els pares volen als seus fills»

És un tema de repetició de patrons. Ho pots irar des de la bioenergètica, la biodescodificació o les constel.lacions, ho podem explicar per les neurones mirall, tant me fa, cadascú posa la paraula que posa però el cas és que anem per repetició.
Jo com a mare, faig amb els meus fill com bonament puc i estic repetint el que van fer amb mí sigui per còpia o per oposició. Què va fer la meva mare? Doncs repetir el que la seva mare va fer amb ella.
Per això és tan important adonar-se i la responsabilitat, per no caure en «como la meva mare va fer això jo faig el mateix», no! La teva mare va fer el que va poder, ara, autorresponsabilitza’t i a partir d’aquí a veure què fas. Tampoc és fer el contrari, ja que aleshores també és des de la mirada cap els pares i no a un mateix.

A mí m’ha servit molt com Claudio Naranjo explica els tres amors. Treballant els tres amors i treballant a partir de «des de quin amor em moc jo». Hi ha pares que es mouen des de l’amor admiratiu i així crien als seus fills.  “…és que el meu fill ha fet la carrera tal…és que el meu fill té tres anys i ja sap llegir…. el meu fill tal i tal…” El fill que segueix aquest patró satisfà als pares, però, serà feliç? i el fill que no pot o no vol satisfer-los, serà feliç? el que amb 7 anys no llegeix… A aquests pares no se’ls ha acudit que hi ha un amor incondicional, que és un amor d’estar amb el que hi ha; o un amor més infantil, més autèntic i espontani, t’estimo jugant. Aquests pares estimen des de l’amor admiratiu.. perquè a ells els han estimat així i no saben fer-ho d’una altra manera, ni se’ls ha acudit.
Tenir compensats els tres amors, això és una idealització! Les mares que estan molt en l’amor incondicional, son mares que ofeguen, que tant estimen que no deixen anar, tampoc seria això. I el que està en l’amor instintiu només està en jugar i divertir-se, no posa límits; que seria moltes vegades el rol del pare… entonces las mamás son las que tiene que poner las normas.
Com a terapuetes ensenyem que apart d’un tipus d’amor, per exemple l’admiratiu, també hi ha altres formes d’estimar, anem ajudant a que s’obri la ment i la conciència a altres maneres. Si una familia està molt fixada en un tipus d’amor, això pot marcar moltíssim, encara que tampoc és estanc, normalment una pesona no està només en un tipus d’amor o en un altre tipus d’amor.
També s’ha de mirar com demanem amor, hi ha nens que demanen amor fent entremeliadures, és la manera que tenen i es guanyen una bofetada. Potser la família, l’única forma que sap d’estimar i de donar amor és una bofetada, perquè un petó és una tonteria, no es fa.
En essència, seria que si els pares i mestres no posen conciència no s’adonen del que promouen i no poden responsabilitzar-se, per això la meva tesi es diu «Autoconèixer-se per acompanyar al nen». És importantíssim autoconéixer-se, saber els propis límits, les maneres i limitacions, i a partir d’aquí, veure què puc fer.

El treball amb el nen seria que expliciti les seves emocion i les seves sensacions?

“No donis per suposat, pregunta!” És clar que tens fred, posa’t l’abric, o la frase «posa’t l’abric que jo tinc fred» Diria que tremoles, què et passa? Ajuda’l a anar detectant les seves sensacions. Des del més simple. Anem a preguntar si necessita quelcom, si es refreda, ja l’ajudarem a calibrar el vestuari. Amb el menjar desnaturalitzem des del primer moment, han de menjar això i all`a aquestes hores, i el nen no té temps de tenir ganar, de sentir si li ve de gust menjar més això o alló, dins uns límits que ens semblin correctes, però un límit una mica ample! Deixa que el nen et digui quant li poses al plat.

Però…. com es passa de la demanda a l’ordre de menjar tres cops al dia?

Jo crec que fer un equilibri entre la llibertat i els límits….aquí és un art! Com vaig marcant límits? Poquets, sempre dic poquets, un o dos, no més, però els que per a tu siguin tol·lerables i que puguis fer que el nen cumpleixi. Perquè si no els ha d’acomplir, perdrem el temps. Per exemple, només es menja assegut a taula o per menjar s’ha d’estar assegut a taula… només això!
Començar pel que es puguir, posar un límit que jo soc capaç d’aguantar, de mantenir-ho, perquè si no, no el posis. I que sigui un límit que suposis que el nen podrà acceptar. Quan ens anem acostumant a que els pares posen límits, podem posar un altre límit,però primer ha d’entendre que l’organització de casa és amb uns límits que per jerarquia marquen els pares.

I quin és l’ABC pels pares?

Estimar acceptant, creure en el nen, creure en ell, l’autoregulació organísmica, encara que a vegades ens sembli una locura i que se’ns vagi de les mans.

Això seria per mí el més bàsic, a partir d’aquí, tot el demés es va encaixant. Escolta atenta, mirada atenta, si jo tinc en compte que el nen o nenea té criteri, que no actua per fastiguejar-me, que és el que marca el seu criteri que no és el meu… Encara que a mí no m’agradi perquè no encaixa amb el meu!
Justament ahir una mare m’explicava com quan li ha dit al seu fill de tres anus que es rentés les mans, ell li ha demanat un moment per acabar el joc, ella ha esperat amb ell, estant present en l’espera, quan han acabat han anat a rentar-se les mans… ha descobert que el nen té el mateix ritme que ella! I el que fa el nen té una coherència interna.
Si jo puc com a mare, o educadora, veure quina és la coherència d’allò, més enllà del que a mí em fastigueixi, jo puc acompanyar al nen, des d’allà li pot dir, ara no hi ha temps per això, ho hem de deixar aquí… però amb respecte. Jo dic molt als pares: «això li faries al teu millor amic?» Al teu millor amic li diries cridant «Posa’t l’abric i la bufanda» o cridaries al teu amic: Menja’t tot el que hi ha al plat!
Se li atribueix maldat al nen i a mí em fa molta pena quan es parla d’un nadó que es desperta tres i quatre vegades i es diu que és per fastiguejar-me perquè no vagi a treballar… Com creus? què passa aquí? Està fent una projecció, si diu que el nen m’està fastiguejant…. el pare està projectant que ell està fastiguejant al nen.
Entenc que els nens jugen amb els límits. Un nen de dos o tres anys està passant la «primera adolescència», vol dir aquest soc jo i funcionaré així i això no m’agrada.
A mí em desconcerta un pare d’un nen de 2 o 3 anys que em diu: és que pot amb mí, és que acabarà amb mí… Un mocós d’aquesta edad que el puges al coll i l’asseus on vulguis i sense haver de fer força ni fer-li mal, no és un adolescent? I te l’emportes amb el cotxet, pot plorar i pot fer el que vulgui… com que et guanya? A quina alçada l’estàs posant? On t’estàs posant tu? Estàs donant l’autoritat al teu fill… i aquí comença el nen dèspota.
Pero soc jo el que li estic donant el poder, i després té entre 5 i 7 anys i fa el que vol… Qui li està donant el poder? Quan tu estàs dubtant del teu poder, l’estàs perdent, però no és un problema del nen, és un problema teu. Torna a situar-te en el teu lloc, posa límits clars, fes-li obeïr i tu tornes a tenir el poder i a partir d’aquí se n’adona i el nen agraeix que tu tinguis el poder, perquè per a un nen de 3 anys és com si a mí em donen el gobern de Rúsia!!!

Les relacions pares-fill és una relació d’amor on la verticalitat està permesa.

És que hi ha d’haver-la, hi ha una jerarquía! Els avis, els pares, els nens…
Si jo tinc un nen que no dorm a la nit, vaig a veure què faig jo, no el nen, no li donaré pastilles o gotes per a que dormi. He de veure què faig jo, no que li faig al nen!
Una altra manera és mirar sistemàticament, una mirada més àmplia i mirar germans de la mare, possibles abortaments i després dels avis, i mirar si aquí hi ha quelcom que es repeteix. Això ho podem mirar a diferents escales, no és que sempre s’hagi de mirar en totes, peròs di dins el nucli familiar la mare no pot adonar-se perquè no és el moment o el que sigui, aleshores anem a mirar més apliament per veure si així es té una pista i es pot entendre des d’una altra perspectiva.

Som com hologrames, nosaltres som la informació de tot el sistema familiar, de totes les generacions. Així, és igual amb quina perspectiva mires i on siguie que mires, l’important és que els pares se n’adonin i puguin acompanyar els seus fills.